SABOTAJE... / Jq. Ruiz Millet
Relats breus
«Sabotaje...» en AMAZON
Pares exemplars
Va ser una cosa ràpida. Em va passar amb nou anys al Pryca. Mentre omplíem el carro els meus pares em donaven una ampolla de Dan’Up i després la llençàvem per allà. Però aquell dia la meva mare es va omplir la bossa de ximpleries i es va descuidar del pot buit. En passar per caixa els guàrdies de seguretat li van preguntar què havia agafat i vinga, «Senyora, al cuartelillo».
"El tallaungles"
Atracaments
—Vinga, som-hi, que som dos. Primer tu.
Li demano cinc duros.
—Ho sento, és que no porto res.
—Dóna-me'ls.
—Però si no tinc.
Ho registro i li faig un senyal al Toyson de que està net:
—Mira, xaval —li diu acostant-se—, aquesta sudadera m'agrada. Però molt.
I llavors jo:
—Dóna'm, que me la provo.
—No, no, que no és meva —es posa el xaval—. Que si no… la meva mare em pega.
I el caniche aquí per la gespa, com si no fos amb ell la cosa.
—O la hi deixes provar… —diu El Toyson—, o jo i aquest et rebentem el cap.
"Glòries"
Art i adrenalina
—Estàs boig! Et mataràs! —criden, però jo, ni cas.
—Veniu, collons, veniu —reacciono, agitant el braç.
I continuo animant-los:
–Veniu, cony, veniu. Veniu! —però estan cagats.
I signo penjat a deu metres del sòl. Passant de tot. Quan se sent una frenada.
"Sabotatge: Art / Adrenalina"
Fugides de casa
—Omar, un poli pregunta per la mama! Et passa alguna cosa? Vas fer alguna cosa?
—No —cagat de pànic—. Res.
—Ah, doncs val —marxant a l'entrada.
Reconec la veu del madero.
—No hi és, ja li ho he dit abans.
—I tu, qui ets?
—La Saray.
Ho observo a través del mirall de la cuina.
Treu uns papers:
—La germana de l'Omar, no? —I amb una veu molt seriosa—: És vostè major d'edat?
"Història d'Omar",
De Festa
—Però si només és un Ibiza! —criden les rosses, i el Sebas més picat, tapant-li el pas cada vegada que s'enganxa.
Les noies ho animen, però ho aconsegueix i ens talla. Comencen a insultar al Sebas i a pegar-li.
—Béee! —criden histèriques, veient que reacciona i accelera tirant-se a l'esquerra.
Es torna boig: l'Eivissa, pel carril de la dreta; nosaltres, pel de l'esquerra; el del centre, buit; i al fons un embut de bars i cotxes aparcats a banda i banda. Qüestió de collons: o frena un dels dos, o ens matem tots. A mort!
—Té! Això és jugar fort!
—A que no freno! —crida el Sebas, voltat cap a elles.
—Frena! Frenaaa!
Em tapo els ulls:
—Déu! Déuuu! —crido, enmig d'un grinyol infernal.
"Em vendría per..."
Fantasia
—Jo tampoc —diu el Botifarra, feliç, sense adonar-se que baixa per la costa un furgó dels Nacionals, que redueix la velocitat. Se'ns queden mirant.
—Una altra vegada, no —diu sense obrir la boca.
I ja estem en el nostre barri, sentim com donen les dotze en la plaça i ens abracem. Em tombo en el llit sense llevar-me la roba, amb el riure fluix i els ulls tancats, pensant en un anunci que vaig veure pel camí. No em recordo de què anava, però deia: Pura Fantasia.